Que ens ensenya l’evolució sobre innovació disruptiva – Cas Moderna
La creença popular és que la innovació disruptiva el resultat d’esforços caòtics o aleatoris, producte de la pura casualitat o la inspiració i evolució d’un visionari amb una ment privilegiada. La realitat, però és ben diferent i darrera qualsevol innovació no solament hi sol haver un equip de gent talentosa, sinó que també procediments relativament ben definits.
Aquest article es un resum adaptat de l’article de HBR de setembre 2021,
What Evolution can Teach Us about Innovation.
Innovació disruptiva i la teoria de l'evolució
Processos de pensament que tendeixen a seguir els principis bàsics de la teoria de l’evolució natural.
- la generació de variàncies, procediment reproductiu que crea diverses solucions a un mateix repte.
- la selecció natural, procés d’eliminació i refinament de solucions en funció de la seva adaptació a l’entorn.
Aquesta aproximació, anomenat descobriment emergent, és un procés estructurat i disciplinat de cicles intel·lectuals, de recerca i experimentació iterativa i selecció.
En específic, el descobriment emergent comença amb la prospecció d’idees potencialment importants en espais científics, tecnològics o de mercat relativament nous amb l’objectiu de generar conjectures especulatives, o preguntes “i si?”.
Aquestes troballes serveixen com a punt de partida per a un intens procés de selecció d’estil darwinista.
- trobar i validar les millors idees.
- sol·licitar la revisió crítica d’actors externs amb l’objectiu d’identificar els reptes.
- evolucionar el concepte en una solució superior i pràctica.
A més, el descobriment emergent requereix d’una cultura en la qual les persones, particularment els líders d’una organització, se sentin còmodes abordant idees aparentment inviables. S’ha de crear una cultura que no consideri les idees “defectuoses” com un carreró sense sortida sinó com a un bloc constructiu, i s’adopti com a responsabilitat compartida en l’evolució de les idees i conceptes.
Primer, definim qué és " A Breaktrougth Innovation"
Per definir el que traduiríem com a innovació trencadora o disruptiva, utilitzarem dos criteris: la discontinuïtat i l’evolució del valor.
Els avenços disruptius incorporen salts en els principis científics, tècnics, de disseny, d’economia o en altres dominis del coneixement que estableixen nous paradigmes per a la futura innovació canviant allò que s’espera o es considera possible.
Per exemple, és cert que el motor de cerca de Google va suposar un avenç tecnològic. Però va ser el mètode de fixació de preus per cost per clic de la companyia va conduir a una innovació disruptiva en el model de negoci que va suposar totalment l’economia de la indústria publicitària.
Els avenços disruptius generen noves fonts de valor, sigui perquè resolent problemes existents o perquè creen una demanda abans inexistent.
Malgrat que, és probable que les càmeres digitals hagin acabat amb el negoci de la fotografia impresa, avui en dia le nombre de fotos digital sobrepassa qualsevol expectativa que haguéssim pogut tenir amb les fotos amb pel·lícula. Avui, les imatges digitals són una part intrínseca de plataformes de xarxes socials com Facebook i Instagram, i han contribuït a crear un nou mercat amb un enorme valor econòmic.
La fal·làcia del “llaçaments a porta”
En l’esforç per aconseguir una innovació disruptiva, l’estratègia predominant avui és l’enfocament dels “tirs a porta”: l’antítesi del descobriment emergent.
En específic, aquesta estratègia d’innovació implica finançar una àmplia cartera de projectes amb l’esperança que els beneficis de l’èxit rar pagaran el cost dels nombrosos fracassos. Segons la teoria, si s’inverteix en suficients projectes, seguint les lleis de la probabilitat finalment, obtindrem la “pepita” buscada.
Aquesta estratègia d’inversió és comuna en les ciències de la vida, en el sector tecnològic, i productes de gran consum. Un element clau de l’enfocament són revisions estrictes per descartar ràpidament el que sembla que són projectes febles. A primera vista, tot sembla raonable. La teoria moderna de carteres financeres posen en relleu els avantatges de diversificar els riscos i un sistema de revisions estrictes per assegurar-vos que no llencem bons recursos en projectes nefastos.
Però l’enfocament dels “llançaments a porteria” ignora el fet que els avenços innovadors solen presentar molts errors al principi. De fet, les iteracions anteriors de molts avenços celebrats com a disruptius, inicialment generen molts dubtes, inclús semblaven bestieses. L’aclamat iPhone, exemple clàssic de “Game Changer” va tenir alguns predecessors que varen fracassar com l’Apple Newton. Crixivan va crear un fàrmac innovador contra la sida, però el seu programa de desenvolupament es va acabar en el moment que els primers assaigs clínics van donar resultats decebedors. Com que el mantra dels “llançaments a porta” és matar aviat i sovint, moltes idees prometedores sofreixen per sobreviure més enllà de les fases embrionàries.
El descobriment emergent es basa en l'evolució natural
La investigació sobre la innovació i els estudis de casos sobre indústries tan diverses com la química, la farmacèutica, la informàtica, l’automòbil, l’electrònica i l’aviació semblen indicar que mecanismes similars a la generació de variàncies i la pressió de selecció natural tenen un paper fonamental en la innovació disruptiva.
Un enfocament superior és el procés de descobriment emergent, que es basa en els principis bàsics de l’evolució. —la generació i selecció de variants genètiques— que han demostrat ser motors potents d’innovació a la natura.
La variància genètica es genera per mutació (canvis puntuals aleatoris en el codi d’ADN) i recombinació (reordenacions de fragments d’ADN).
La pressió de selecció fa referència a elements del medi ambient, com ara la competència per l’alimentació, que afecten si un tret determinat (per exemple, potes més llargues) és més o menys propici per a la supervivència.
El Cas de Moderna: un exemple de descobriment emergent
Un bon exemple és el cas de Moderna Therapeutics, que es va preguntar : ¿i si fos possible utilitzar l’ARNm per instruir les cèl·lules a fabricar fàrmacs, una idea que existia des de feia dècades, però que encara no s’havia convertit en una realitat.La història de Moderna il·lustra diversos aspectes destacats del procés de crear avenços disruptius.
En primer lloc, les disrupcions sorgeixen de l’acumulació de nombrosos avenços, alguns grans i d’altres molts petits. No va haver-hi un moment “ahaha” precís en què es va produir el descobriment de l’ARNm. De fet, no hi va haver cap avenc simple d’ARNm: la plataforma d’ARNm Moderna es va basar en una constel·lació de tecnologies, mètodes, tècniques i coneixements que van evolucionar al llarg del temps.
Per exemple, l’equip es va adonar ben aviat que, ja que el sistema immunitari veia l’ARNm injectat com a estrany i hostil, atacava les molècules i detenia la producció de les proteïnes desitjades. La solució d’aquest problema, que implicava desenvolupar formes propietàries d’empaquetar l’ARNm de manera que pogués eludir el sistema immunitari i lliurar-lo a les cèl·lules adequades del cos, va trigar anys.
innovació disruptiva i enfocament inicial
En segon lloc, els avenços disruptius no requereixen d’un enfocament inicial en un problema específic ni en la necessitat de l’usuari. La investigació es va iniciar amb l’especulació sobre un cas d’ús molt ampli: es podria utilitzar l’ARNm com a nova modalitat de medicaments? Però no hi va haver cap objectiu de malaltia a curar o d’usuari a satisfer. Tot i que Moderna és més coneguda actualment per la seva vacuna Covid-19, les vacunes contra les malalties infeccioses no van ser una part important del primer pensament de l’empresa; ni les teràpies contra el càncer ni altres tipus de vacunes, que ara constitueixen un altre gran eix de la companyia. La recerca d’aplicacions pràctiques va evolucionar conjuntament amb la comprensió més profunda de la tecnologia.
Finalment, les disrupcions s’originen amb conjectures molt especulatives, fins i tot aparentment poc raonables. La pregunta “Què passaria si l’ARN missatger pogués ser un medicament?” era purament hipotètic el 2010. (Fins a l’estiu del 2020, molts experts eren escèptics quant a la possibilitat de fer vacunes basades en l’ARNm contra Covid). Però aquest era el punt. L’únic propòsit de la pregunta “i de què passaria si” era emmarcar i dirigir l’exploració. No havia de ser correcte tenir èxit.
De fet, moltes conjectures inicials sobre l’ARNm van demostrar ser incorrectes, però es van generar altres coneixements importants al llarg del camí. Tot i que ningú no va poder predir cap a on conduiria l’exploració, el procés no va ser ni aleatori ni caòtic. El concepte va evolucionar i la solució va sorgir a través d’un conjunt d’activitats molt estructurades que va implicar la generació de variàncies i la pressió de selecció.
Examinem amb més profunditat dos elements del procés de descobriment emergent.
Generació de variacions: la hipòtesis inicial "Que passaria si?"
Amb la innovació, la generació de variàncies no és espontània, com ho és al món natural. Ha de ser instigat per persones que busquen noves maneres de fer les coses o que busquen una nova comprensió. Però la majoria de les vegades, els equips d’innovació limiten el seu pensament a ajustaments i perfeccionaments d’idees que se sap que funcionen.
Per exemple, les idees per fer els cotxes més eficients durant moltes dècades van consistir en millores incrementals en el disseny del motor (afegir turbocompressors; utilitzar electrònica per controlar amb més precisió la combustió). Totes aquestes millores es basaven en el motor de combustió interna com a punt de partida. La innovació innovadora requereix la contemplació d’alternatives més enllà dels horitzons científics, tecnològics, de disseny o econòmics actuals. Fins que les bateries de ions de liti no van ser adequadament eficients (gràcies als avenços generats en el negoci de l’electrònica portàtil), els vehicles amb alimentació elèctrica van ser factibles.
Aquests salts no són naturals. De fet, els biaixos cognitius, els incentius desalineats, l’adhesió al dogma i altres forces sovint dificulten l’especulació. Calen processos que ens ajudin a superar aquestes barreres.
El procés de generació de variàncies també requereix una sòlida col·laboració interdisciplinària. La investigació ha establert que els equips interdisciplinaris que funcionen bé amplien l’abast de l’exploració combinant dominis de coneixement abans dispars.
Pressió de selecció: arribar al "Resulta que"
Per naturalesa, la variació és només el primer pas de l’evolució. La selecció natural a través de la competència pels recursos forma quines variacions sobreviuen i que no. L’aplicació de la pressió de selecció en l’àmbit de la innovació resulta en qüestionar i perfeccionar incessantment les hipòtesis. Això es pot fer mitjançant diversos mitjans, inclosos la recopilació i l’anàlisi de dades, l’experimentació formal i la sol·licitud d’aportacions i crítiques d’experts externs.
Si la pressió de selecció funciona, apareixeran defectes en les hipòtesis inicials. En alguns casos, els defectes poden ser tan profunds que justifiquen abandonar o replantejar-se el concepte bàsic. Des del principi, es duen a terme “experiments assassins” per determinar si una idea s’enfronta a un obstacle impenetrable. Per exemple, als primers dies del programa de recerca de Moderna, els experiments tenien com a objectiu comprendre millor les propietats immunogèniques de l’ARNm i si es podria evitar una resposta immune, perquè si no es pogués, la idea d’utilitzar l’ARNm com a medicament es moriria.
En definitiva, aquest enfocament de l’experimentació és diferent del que utilitzen els fons de capital o altres fonts de finançament. Els experiments s’utilitzen habitualment com a eines de filtratge en el procés de “tirs a porta”. En el procés de descobriment emergent, els experiments són eines d’investigació, dissenyades per trobar nous camins d’exploració. Quan un experiment no dóna suport a una hipòtesi, s’espera que els membres de l’equip del projecte cerquin les causes fonamentals per tal d’ampliar la seva comprensió del repte. A menys que l’equip descobreixi un defecte fatal en la hipòtesi bàsica, continua evolucionant la idea, preguntant-se: “Què ens falta? Quin seria un enfocament alternatiu? Què hem de canviar? Quin serà el proper experiment? “
Què fem pels nostres socis i col.laboradors
