Articles
Els paisos s’endeuten , paguen  fallides i no passa res

Els paisos s’endeuten , paguen fallides i no passa res

Apreciats seguidors, avui publiquem un petit article d’opinió sobre l’entorn econòmic. Una mirada personal sobre el fràgil equilibri econòmic d’uns estats que s’endeuten per mantenir empreses zombies i estan a primera línia de possibles fallides empresarials. Una mirada personal que espero que us agradi.

S’ha acabat l’eufòria econòmica i semblaria que haurem de pagar els excessos de les últimes dècades. No sabem quin serà el grau de les dificultats que haurem de superar en els pròxims dos anys. Per això m’agradaria compartir la meva visió sobre alguns reptes que ens esperen.

equilibri econòmic estats endeuten fallides

Fa uns dies vaig poder participar en un debat amb alts directius de multinacionals espanyoles. La primera pregunta va ser quins sentiments havien viscut durant aquest període d’emergència sanitària. Tots van contestar que molt orgull per com els seus equips s’havien comportat. També van comentar que se sentien privilegiats per estar vint en segones residències on desfruitaven dels seus ben merescuts jardins i pertinences. Personalment, em va sorprendre que cap d’ells parlés de responsabilitat. La gran responsabilitat que hauran d’assumir de decidir qui es queda i qui s’acomiada.

Ara toca decidir als alts directius de les empreses

Davant d’una demanda deprimida sobretot en béns no essencials, les empreses tenen grans incentius per conservar bons nivells de tresoreria. Objectiu, que es pot assolir de diverses formes, reduint el dividend, parant o venen inversions no estratègiques, i, no crec que se li escapi a ningú, reduint els costos operatius. Ens enfrontem a una ondada d’acomiadaments formidable, s’han destruït més de 25 milions de llocs de treball als Estats units, alguns analistes preveuen ràtios d’atur per sobre del 15%.

Corresponsabilitat i ètica és el que s’espera de les empreses i dels bancs

Tendències tecnològiques palanques digitals millores rapides

Els “guanyadors”, es a dir donada la situació, els que menys perdran segons els analistes financers són els negocis de bens essencials, la indústria essencial i la tecnologia. A la pregunta: any perdut o any de re invenció? molts empresaris es donen compte que tenen que fer ambdues. Es a dir estalviar tresoreria i alhora invertir en redefinir-se organitzativament i operativament. I no se li escapa a ningú que ser eficients en el segle XXI ens caldrà decidir quins projectes digitals són crítics per la nostra empresa.

2020 será decisiu per definir quines empreses seran viables.

Cask is King, Again. El sifó de liquiditat és de grans dimensions; moltes startups estan a la venda. En especial en el sector fintech, diverses empreses d’èxit poden tancar si no troben un soci aviat. Els grans inversors entre ells, Waren Buffet estan esperant l’onada massiva de fallides per comprar els supervivents a preu de fireta. Ara torna a ser important que les startups siguin “cash eficient”, es a dir que no perdin molt diners. Back to Basics! La competència és preveu ferotge, fet que fa pensar que els preus dels serveis tecnològics es mantindran tan assequibles com durant la bombolla. Raó de més per no posposar la reinvenció del negoci el 2021.

A diferència del 2008 els bancs són sòlids mentre la crisi no afecti el sector immobiliari

Tinc la sensació que els governs han estirat al màxim i ens han regalat dos mesos, pagant a molt ciutadans i empreses per aquedar-nos a casa i poder preparar-nos per aquesta nova realitat. Un regal que no és gratuït, ja que haurem de tornar en forma d’impostos futurs. En un webinar de fa uns dies, el vicepresident del Banc Central Europeu, va destacar dos fets molt reveladors, al meu entendre. Dos dels factors que estan sota el mandat del BCE i que són positius. Els bancs estan ben capitalitzats i la prima de risc està sota control. Dos fets fonamentals que ens allunyen de la tempesta perfecta.

Els bancs comercials estan aprofitant les garanties dels préstecs estatals per reduir tot el risc de crèdit possible. Sóc de l’opinió que al final, les fallides futures de les empreses les pagaran els Estats, creant així una barrera perfecta pel sector financer. Quin sentit té sinó que els crèdits tous els concedeixi i avali el govern?

Salvar a totes les empreses per que reduir al màxim la caiguda de l’activitat

Em demano perquè els estats europeus han donat ajudes a totes les empreses i no únicament a les  empreses que es comprometin a mantenir els llocs de treball?

Tinc la sensació que la recepta per lluitar contra la recessió no depèn de salvar el més gran nombre d’empreses, sinó en salvar el màxim nombre de llocs de treball. Crec que no estem en una crisi d’oferta, sinó una crisi de demanda agreujada per una revolució industrial que crea un entorn molt complicat per la mà d’obra poc qualificada.

Des d’aquest punt de vista, l’objectiu de les ajudes estatals semblaria ser ajudar a fer que la caiguda de l’activitat sigui la menor possible. En aquesta situació, es desplaça la decisió de mantenir els llocs de treball als alts directius. La difícil decisió en buscar l’equilibri moral i econòmic entre inversió en transformació del negoci i solidaritat col·lectiva. Penso que serà fonamental que els directius actuïn de forma responsable agraint l’ajuda que els estats els estan oferint.

La nova realitat es que els estats s’endeuten i no pasa res. Ja que al final son els ultims garants de l’estabilitat, quelcom que no pot fer cap gran empresa.

En definitiva, quina és la nova realitat? Una part d’aquesta realitat, és que els estats augmenten el seu deute i no passa res. Primer perquè ho fan tots a l’hora, segon per la promesa implícita que s’apujaran impostos i que aquests diners es retornaran quan l’economia vagi millor. Aquest també pot ser el camí que podria seguir Andorra.

Hi ha implícita una futura promesa de reduir pensions, sanitat i educació, també?  És possible que avui ens estiguem gastant part de l’estat de benestar del futur? Però avui, el BCE està mantenint l’ordre i pòster és una sort que hàgem tingut la crisi financera abans de l’econòmica. De l’explicació del Senyor de Guindo, em va enviar la sensació que mirant a llarg termini, potser després de tota aquesta penúria que ens espera, tindrem una econòmica més sana, amb menys bombolles i on pugui retornar la classe mitja. I Això solament passarà si els estats i les institucions tornen a tenir més poder que les empreses.

Article publicat al diari d’Andorra , el passat 15 de juliol,

T´ha agradat? vols veure més articles d’opinió.
No et perdis els nostres informes de tendències.

0

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *